PREMIS BUTACA 2018

Els premis Butaca 2018 es van atorgar el passat dilluns 26 de novembre al Auditori de Sant Cugat del Vallés aprofitant la celebració  dels seus 25 anys de funcionament.

Els guardonats en l’apartat d’escenografia i vestuari van ser:

 

Lluc Castells, per l'escenografia de "Temps salvatge"

 

Maria Armengol, pel vestuari de "La importància de ser frank"

Totes dues produïdes pel Teatre Nacional de Catalunya

 

LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ

Comunicat de suport als escenògrafs Alfons Flores i Lluc Castells amb motiu de l'estrena de l'òpera Faust de Gounod al Teatro Real de Madrid

L'Associació d'Escenògrafs de Catalunya (Ad'EC),  davant de l'absurd rebombori que ha produït la presència de dos llacets grocs a l'escenari del Teatro Real a l'hora de les salutacions finals, després de la representació de l'òpera Faust de Gounod, dona tot el seu suport als escenògrafs Alfons Flores i Lluc Castells que van decidir incorporar a la solapa de la seva indumentària aquest accessori que simbolitza la protesta per l'empresonament dels polítics catalans que estan a l'espera de judici. Considerem que es tracta d'un acte que s'inscriu dins de l'àmbit de la llibertat d'expressió i que com a tal inclou a totes les persones en el lliure ús i expressió d'aquesta. La reacció d'una part del públic i les posteriors declaracions de la direcció del teatre i del director del muntatge és una mostra de la precarietat en què ens trobem; tot i que també les considerem emparades per la mateixa llibertat d'expressió.

IAGO PERICOT

 

El nostre amic, mestre i soci.  Iago Pericot i Canaleta, (el Masnou,22 d'octubre de 1929, Badalona 9 d’agost de 2018),escenògraf, ens ha deixat aquesta matinada als 89 anys.

La sala de vetlla s’obrirà aquesta tarda a les 17:00 al tanatori del Masnou i l’enterrament serà demà a les 12:00 del migdia.

En Iago va ser professor i mestre de moltes generacions d’escenògrafs d’ençà les primeries dels anys 70 quan, juntament amb Fabià Puigserver, van refundar els estudis d’escenografia a l’Institut del Teatre.

Com a professional i també com a docent sempre va treballar en els marges del que estava establert i trencant els límits de les convencions que ell considerava “pornografia”.

Va estudiar magisteri a l’Escola Normal de Barcelona i es va llicenciar en psicologia a la Universitat de Barcelona. La seva curiositat i ànsia de llibertat el va portar a transitar per disciplines diverses relacionades amb la plàstica fins que va ancorar-se a la plàstica escènica. Va debutar com a escenògraf el 1968 a la Cúpula del Coliseum (Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual) amb el seu germà Jordi en el muntatge “Balades del clam i la fam” de Xavier Fàbregas, dirigit per Josep Antón Codina.

Innovador, provocador, transgressor, estimulador, sempre lliure, la seva obra plàstica s’ha desenvolupat a la seva obra com a dramaturg, director, escenògraf i promotor. Li agradava escandalitzar els auditoris amb frases com “l’escenògraf és la minyona del teatre” o “per fer una escenografia no cal llegir-se l’obra” amb la finalitat d’estimular el debat i obrir la ment als qui l’escoltaven.

La seva trajectòria i les seves conviccions el van portar a treballar bàsicament en projectes propis d’ençà que l’any 1975 va fundar (amb Sergi Mateu) el Teatre Metropolità de Barcelona.Entre els muntatges que ha realitzat sobresurten Rebel delirium (1977), Simfònic King Crimson (1980), Bent (1982),  La bella i la bèstia (1984), Mozartnu (1986 i 2008), El banquet (1990), Uno es el Cubo (1995), Una furtiva òpera (1997), El joc de l’engany (2002) , Il mondo della luna (2004), La Venus de Willendorf (2010), La guillotina 2.0 (2014) i Adam i Eva (2017).

Entre d’altres el 1990 va rebre el Premio Nacional de Artes Escènicas i el Nacional d’Arts Escèniques de la Generalitat de Catalunya, l’any 2015 en va ser Premi d’Honor per la seva trajectòria professional, pel Foment de les Arts i el Diseny (FAD), el 2018 el premi González Pérez de Olaguer dels premis de la Crítica a la trajectòria.

Un sentit record dels qui hem tingut el privilegi de gaudir el seu mestratgei la seva generosa amistat.

Ad’EC                                                                                         

Les directores del Lliure i el TNC

 

Les directores del Lliure i el TNC

El debat ja és aquí. O ja fa temps que hi era, i és tot just ara que en comencem a parlar? Sembla que s’ha revifat arran d’aquest tuit d’Àlex Rigola, on deia que al TNC i al Teatre Lliure “ja els toca” estar encapçalats per noves mirades, és a dir, mirades de dones: “Ara que s’acosta el final de la segona legislatura d’Albertí i Pasqual, canviem les desigualtats de gènere en el teatre. Seria la primera vegada que hi hauria una dona dirigint els dos centres. Noves mirades. Ja els hi toca, no?”. Ara sí… i abans no? Ara ja toca? Andreu Gomila seguia el fil, el mateix dia al Time Out, i parlava de la generació tap, aquella que impossibilita que els més joves ocupin llocs de poder, ja que els senyors d’una certa edat s’eternitzen a la poltrona. “En cap equipament públic teatral català mana una persona nascuda als anys 70 o 80. Ni hi ha manat mai”. Gomila acabava el seu article demanant que les futures directores del TNC i del Lliure fossin dones, i també joves, matant dos pardals d’un tret.  Al cap d’uns dies, Laura Serra escrivia al diari Ara l’article Ells trien qui mana als teatres, on feia una anàlisi de la paritat (o no) dels òrgans que tenen la tasca de decidir qui ocupa un càrrec públic. És a dir, pagat entre tots. I acabava amb una conclusió ben clara: cal transformar les estructures de poder i de decisió a les institucions per tal que puguem canviar alguna cosa. Ara ja ens hem posat en situació.

L’altre dia, servidor de vostès es trobava al bar de la Sala Beckett, fent un cafè amb dos teatraires il·lustres i, com no podia ser d’una altra manera, aquest tema va aparèixer a la nostra conversa. En el cas del TNC, ho teníem bastant clar i van sortir alguns noms, en un dels quals, a més, coincidíem tots tres. En el cas del Teatre Lliure, va ser més difícil pensar en noms de possibles futures directores. Potser perquè el seu director actual, Lluís Pasqual, no està programant cap directora de forma regular? Pensem en el cas d’Àlex Rigola: va ser nomenat director del Lliure quan tenia 34 anys, i abans ja hi havia estrenat muntatges com ara Titus AndrònicSuzuki I i II o Juli Cèsar. Quina directora estrena actualment amb regularitat al Teatre Lliure? No podem evitar pensar en el reportatge On són les dones?, del programa Quan arribin els marcians de TV3. En ell, Júlia Bertran afirma, mirant a càmera: “Com pot ser que hi hagi tan poques autores i directores a la nostra cartellera? Ho hem demanat a Lluís Pasqual, director del Teatre Lliure. Però no ens ha volgut respondre”.

Amb els meus amics teatraires del bar de la Beckett, continuo, ens van sorgir, de forma natural, algunes preguntes: Per què tenim la idea que un director artístic ha de ser, forçosament, un director teatral? No pot ser una escenògrafa, una dramaturga, una figurinista? Una gestora? Una acadèmica? Per què ha de ser una sola persona? No estaria bé, recollint la idea d’Andreu Gomila, que fos un col·lectiu de joves creadores qui es posés al capdavant d’un o dels dos teatres públics de Barcelona? I si, en lloc de tot de senyors opinant (m’hi incloc), donéssim espai a aquelles que potser tenen alguna cosa a dir? L’actriu Rocío Manzano va escriure un tuit de resposta a Rigola molt clarivident, on deia: “Delante del debate* sobre la dirección de los teatros públicos cómo os posicionáis? Porque yo lo tengo claro: persona que no sea un hombre cis, de menos de 45 y feminista”. La periodista i activista Mireia Mora, de La Tremenda, reblava el clau: “Ara, podeu seguir fent retuits i aplaudint com si el que diuen no ho hagués dit mai ningú”.

Trobo molt estimulant que aquest debat s’hagi instal·lat, per fi, entre nosaltres. Els nostres teatres públics ens pertanyen, en tots els sentits, i cal que els repensem entre totes. També podríem recuperar aquella vella idea de Jordi Mesalles, que defensava enderrocar el TNC i construir en el seu lloc un cinema multisales. Però això ja seria una altra història.

Homenatge a Iago Pericot

Homenatge a Iago Pericot  i presentació del llivre-entrevista que obre la col·lecció "converses"

   8 de febrer de 2018 al Espai Scanner de l'Institut del Teatre a les 18h.  Entrada lliure

Homenatge a Iago Pericot i presentació del llibre-entrevista fet a la seva persona i realitzat per Guillem-Jordi Graells. Publicació de producció pròpia de I'IT i emmarcada dins una nova col·lecció de llibres-homenatge a professors retirats de la casa. 

Dins de l'acte es presentarà també l'audiovisual, «La conquesta de la innocència», sobre la figura de lago Pericot, realitzat per Albert Folk i produït per Batabat amb el suport de I'IT.

Localització

Teatre Lliure
Plaça Margarita Xirgu,1-08004-Barcelona

Contacta amb nosaltres

  • Telèfon: +34 93 289 27 70 ( ext.362)
Actualitat Noticies